dissabte, 24 de març de 2018

Marc (El cronista), de Blai Bonet

Foto de Maciej Grochala
















El cos ja d'home sempre és un adolescent
que està a l'aguait i ensuma
la tendror de la vida tendrella a la fresca que batega,
i tu, Marc, només tenies setze anys, però ja tenies setze anys
amb no gaire son dins el teu quarto
de masclet de família que passava la festa major
a la masia d'oliverar amb oliverar
que els teus pares tenien perquè fossis home amb terra
davant Jerusalem d'or horabaixat enfront de les postes de sol.



Igual que tot de vespres amb oliveres teves,
aquell noi que tenia l'autoritat sempre de fresc
va venir a estar tot sol amb la creació
que feia olives entorn de la vida en tu i de ca teva.
I tu, en sentir trespoleig devers les cases,
saltares del llit d'estar-hi deixondit
i, sense ni vestir-te, perquè frissaves,
vares baixar a l'hort, peu de moix, peu de moix,
abrigat amb un llençol així mateix,
perquè feia fredor de març
i una lluna amb abril damunt el camp que treia flor,
i no fos cosa que aquell senyor et ves tot nu
en aquelles hores i en aquella edat ja amb envidades brusqueres.

Tenies setze anys darrere una roca amb humitat a les fosques
i vares veure un home que se pon
i entra en suor. Miraves d'amagat
un home de fresc, que, un cop entrat en la suorada
s'hi queda amarant-s'hi, hi degota
mentre tota la pell plora, perquè la dels ulls eixuts hi veu.
Jo no hi era quan el miraves suar,
però ara ja sóc aquí, i el meu poble
també fa margarites de la terra i lluna plena del temps,
mentre, sense mica de romanticisme, jo 
tinc dins un tassó de vidre verd sis calèndules
i dos ramells de frasèdia perquè la primavera
ve d'enfora, mai no arriba cansada,
arriba enguany com antany: justa: benvinguda,
diu totes les fulles, tots els misteris del color, i fa pensar...
en l'esplendor que acompanya a banda i banda
el quitrà humanat dels camins.

Jo no hi era, però sé
dels meus setze anys estant, com tu a l'oliverar,
l'avenc fondo, que hi havia
la síquia i lluna que encara amb feredat hi ha
entre la teva altària amb una mirada
tendrella com el temps,
que anava tendre en les tanyades de la terra,
i l'estatura esmotxada fins als genolls
d'aquell home amb joventut a l'ombra blava i grisa del vespre
que tornava vell desbocadament costa avall,
talment un jove que està a la darreria i ja acaba...

Però l'engrunament que premsava
aquell homenetxo que tornava lleig a escarada,
que tornava verd com una eruga torna verda
mentre s'enfila per la pudor verdenca de la ruda,
no va ser el fet
que sacsà amb més violència la teva mirada
que veia a tres metres la suorada de Déu a tres metres amb herba









Nu masculí de Joey Sbarro









Una altra feta enfonyà
davall la teva pell d'homenet de fresc
l'ham que t'enganxà la vida per la ganya,
per la part menys israelita de la ganya,
et deies Marc, eres un pubill viciat,
i vares veure Déu atacat de nervis,
desficiós, que feia pell de gallina i plorera,
altres no podien vetlar; ell vetlava
perquè semblava un home gran, molt fadrí,
sense família i com neuròtic de nit.

Tu havies vist amb els al·lots de ciutat,
i amb la teva mirada encara no feta transparent a través de les llàgrimes,
l'esplendor de tercera classe que colcava damunt una somera de lloguer
entre alguns brots d'olivera collits a l'oliverar de ca vostra,
perquè éreu amics d'aquell senyor i teníeu la finca a la seva disposició,
i, aquell horabaixa, vos havia demanat el pis que teníeu a la ciutat
perquè ell i els de la colla hi tenien
un sopar de lletuga agra, de xot rostit, d'un nus al coll
perquè aquell home sa, fort i arriscat
d'uns dies ençà ho feia tot com per única darrera vegada:
semblava l'home que en lloc de morir-se d'alguna cosa com els animals
va en persona a la mort...

Però qui l'havia vist i qui el veia!, de cop
el miraves fet tot ell un mercuri
vessat en terra, anava i venia
del gemec al pavor,
de la por racional a la pregària esmotxada,
condemnada com un portal condemnat
per una filada de marès i ciment invisible
i color d'atmosfera entre oliveres i estels,
necessitava amics, semblava només un home,
"no ens podem fer companyia, una horeta?", deia, i ells,
com que havien sopat fort, païen el sopar d'adormits,
perquè pesava més l'estómac que la intel·ligència del cor,
i ell se'n tornava a la raconada feresta
de no tenir família ni amics,
mentre la terra el cridava, com un hospital fondo,
el cridava, li cridava a la canavera.
I ho veies tu, precisament tu, tu naturalment, només tu,
perquè tenies quinze anys de nit,
i, perquè tenies quinze anys, vetlaves, guaitaves, esperaves,
d'amagat feies companyia al desastre
de l'home desastrat, que ja havia tingut quinze anys:
poca son de nen que ja s'ha deixondit
i que, gran com era i envellit a cent cors per hora,
semblava una criatura extraviada després d'un bombardeig,
un socarrimat germà pobre de Déu.

Amb tu hi hagué un al·lot en la seva agonia,
com en la seva vida vitenca
hi hagué sempre al·lotells de la creació, nens
més baixos que ell i que li estiraven el vestit
perquè els veiés amb el caparrí enlaire;
"hola", més contents mai d'haver nats
i de ser-li amics i paisans seus, "hola".
Un al·lot amb la complexió tot just deixondida
no és un nen ni l'edat burral de la pubertat
en el sentit catolicooccidental de la paraula;
és un home de quinze anys, creat de fresc,
amb els ulls agraïts i amb l'energia tan lliure
que mai no ha tingut l'acudit del mot "llibertat".
Quan un és lliure, ho és, no hi pensa,
perquè pensar és enyorar o imaginar el que ja s'ha perdut.





Marcus Watts, per Bruce Weber



















Nosaltres, els nois israelites de quinze anys,
ja érem fidels a la vida
perquè en sabíem el gust fondo i el programa tendre però alt i forà.
Els al·lots de la Bíblia
no vivíem entelats per la vivor semental,
qualsevol cosa féssim, tant si era d'or com amb cucs,
sabíem que era feta o desfeta davant la cara de Déu,
i, per això, no cometíem la blasfèmia voluntàriament analfabeta
de convertir els atributs masculins en un problema, perquè n'estàvem orgullosos, agraïts:
eren la nostra dignitat i la part pròpia que teníem
en el manantial de la història amb paraules, estornells i capvespres.

Encara que visquis a un país com Europa,
tan bàrbar i groller que només té crisis de plomatge...,
ara deus comprendre o almenys endevinar
que la meva terra no practiqués l'homicidi real i dissimulat
de dir, i fer-ho llei, que els joves eren els homes de demà;
els al·lots sabíem, sentíem que érem els homes d'aquell moment
perquè podíem treballar,
agrair l'arribada de la creació en bon estat fins a nosaltres
i estar dins una noia fins que hi venia llavor
per a nodrir i fer créixer la salvació de la família de Déu.
No sé si saps que, a l'imperi romà,
els nois a partir dels quinze anys, si encara no eren parella,
començaven a pagar cèdula de solteria,
que era realment una multa per ofensa contra la vida,
perquè la vida, si no és primerenca, és un insult contra la vida.








Marc Evangelista,
Grans Hores d'Anna de Bretanya,
1505-1510, Biblioteca Nacional de França, París




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada