dijous, 24 d’agost de 2017

BESTIESA LIV, d'Àngel Carbonell











La vida no té un sentit transcendent més enllà del que els individus o les societats li vulguin trobar.


Per a ésser enterament i per a fer quelcom més que sobreviure (com s’entén que fan tots els éssers vius, cobrint necessitats materials bàsiques i obeint als instints), és a dir, per a viure plenament en tant que éssers humans, necessitem una història, un sentit, una causa, una idea o creença que ens vertebri, el pal que sostingui moralment, psicològicament o espiritual el paller. 

Si manca el pal de paller l'individu o la societat que n'és víctima perd el nord, cau en el pur materialisme, l'utilitarisme més barroer, l'escepticisme i el cinisme; una societat així és una societat lliurada a la seva autodestrucció, o a ser destruïda pel primer que passi, i és incapaç de construir o crear res significatiu, bé que sempre hi ha excepcions.

Ara mateix som com la Grècia de les acaballes del món antic, dependents de la protecció d’un imperi romà decadent, els bàrbars ens assetgen de dins i de fora i hi ha qui els espera com l'única esperança, com suggereix el poema «Esperant els bàrbars», de Kavafis, però la solució, com suggereix el mateix poeta, és al seu poema «Ítaca», cal anar cap a Ítaca, ens cal una Ítaca perquè la nostra brúixola tingui un nord que assenyalar, encara que no hi arribem mai, perquè, com bé diu Kavafis, el que compta és el camí.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada