dimecres, 5 de juliol de 2017

La musa dels nois, 8. Versió catalana d'Àngel Carbonell

Fotografia de Brian Oldham














8, Estrató de Sardes








Tot passant pel barri dels floristes, em vaig fixar en un xicot
  que trenava garlandes de flors.
No podent-ne escapar, em vaig aturar i, melós, li vaig demanar:
  "Vens la teva flor? Quant en demanes?"
Els colors li van pujar més que a les roses i va acalar el cap

  tot dient: "Fuig, que no et vegi el pare!".
Jo, per simular, li vaig comprar garlandes, i vaig oferir-les

  als déus, pregant que me'l concedissin.



Ἐ ἶ δὸν ἐ γώ τινα πα ῖ δα ἐ πανθὸπλὸκὸ ῦ ντα κόρυμβὸν,
  ἄ ρτι παρερχόμενὸς ταὸ στεφανηπλόκια ·
ὸ ὐ δ  ̓ ἄ τρὼτα παρ ῆ λθὸν · ἐ πισταὸς δ  ̓ ἥ συχὸς α ὐ τ ῷ
  φημί· «Πόσὸυ πὼλε ῖ ς τὸὸν σὸὸν ἐ μὸι ὸ στέφανὸν;»
Μ ᾶ λλὸν τ ῶ ν καλύκὼν δ  ̓ ἐ ρυθαίνετὸ, και ὸ κατακύψας
  φησί· «Μακραὸν χώρει, μή σε πατηὸρ ἐ σίδ ῃ .»
Ὠ νὸ ῦ μαι πρὸφάσει στεφάνὸυς, και ὸ ὸ ἴ καδ  ̓ ἀ πελθὼὸν
  ἐ στεφάνὼσα θεὸύς, κε ῖ νὸν ἐ πευξάμενὸς.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada