dilluns, 24 d’abril de 2017

Bestiesa 47, d'Àngel Carbonell

Èol, de Pieter Paulus Rubens,
Museu del Prado, Madrid.




















          A la societat moderna materialista i utilitarista, espiritualment empobrida, que ignora o menysprea la poesia que hi ha en totes les coses animades o inanimades, en què el valor de tot depèn del seu preu o de la seva utilitat, és a dir, com a objecte o subjecte de consum, ja li escau el prosaic, aquesta conversió de la literatura en útil que sols és valorat pel seu èxit comercial. El creador ja no ha de nodrir els esperits amb roses que no es puguin menjar, ha d'aconseguir que el client es trobi la rosa a l'amanida o al gelat, i llavors que no li manquin roses, fins que se'n perdi l'olor.


          El poeta o cadàver exquisit que troba humiliant haver d'oferir el seu art als encants pot optar per retirar-se a la famosa torre d'ivori (no com Shakespeare, per exemple, que es guanyava la vida abocant la seva poesia en el seu teatre i commovent un públic en bona part popular i analfabet...). Doncs bé, la torre d'ivori no és una desconeguda en la història de la poesia, ans al contrari; no només la gent s'ha allunyat de la poesia, abans ha calgut que la poesia o aquells que l'han representada la n'allunyessin, amb esnobisme o academicisme, construint-la o desconstruint-la,  enfarfegant-la, fossilitzant-la o momificant-la, depurant-la o esporgant-la, pelant-la tant que la pelen, com li passa a l'aigua desmineralitzada tan de moda actualment, que de tan polida perd el gust d'aigua i ja no treu ni la set. ¿Què n'hem de dir, doncs, d'una poesia netejada d'ella mateixa, és a dir, de la seva vital impuresa? És clar que tampoc treu la set. Però no hem de generalitzar, perquè, malgrat aquest distanciament mutu, l'autèntica poesia, com a bé immaterial no pot no sobreviure a semblant plaga de llagosta lletrada, ja pot la llagosta afartar-se i sembrar la terra amb sal, l'esperit humà necessita la poesia per veure-hi clar i la poesia necessita l'home per ser reconeguda.

          Per tant, l'opció no és retirar-se a una torre d'ivori sinó arribar a la gent sense renunciar a l'excel·lència, cal reconquistar els esperits mitjançant la bellesa i la veritat, és a dir la poesia, que ens humanitza. Els esperits hi són però cal desvetllar-los, cal que se'ls doni l'oportunitat de caure's del cavall perquè hi puguin veure, cal no renunciar a l'autèntic miracle que suposa que una persona senti o llegeixi un dia poesia, per casualitat, i que li arribi de totes totes, posant-li la pell de gallina, com una revelació, és fonamental.

          Cert que la popularitat de la poesia mai no havia estat tan baixa ni tampoc l'autèntic valor de la poesia s'havia confós mai tant amb fum de paper mullat. Sembla que la gent ha abandonat la poesia i que la poesia ha abandonat la gent, però no és així, no s'han abandonat, hi són i es necessiten, però s'han de conèixer.















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada