divendres, 16 de desembre de 2016

Te i simpatia, d'Àngel Carbonell

L'ascensió, de Vitaly Dorokhov



«No footage of Mary and Martha side by side on the sofa
discussing how they manage
at home
with a dead one sitting down to dinner»


Anne Carson. «TV Men: Lazarus».












Marta i Maria seien al sofà
de la saleta d'estar,
incòmodes i emmascarades,
els llavis una llaga encesa;
als costats, asseguts a les butaques,
l'entrevistador i Llàtzer;
al mig la tauleta,
amb el servei de te de plata
i una safata amb pastes,
i, dominant, la càmera engegada,
feia calor.


Entrevistador: Deuen estar molt contentes
que el seu germà hagi ressuscitat, oi?

Marta: Oh, i tant! No s'ho pot imaginar!

Entrevistador: Vostès li van demanar a Jesús
que el ressuscités
o la idea va ser d'ell?







L'ascensió, de Vitaly Dorokhov

Marta: Jo no li vaig demanar.
Tu li vas demanar, Maria?

Maria: No, jo tampoc.

Entrevistador: Però vostès es pensaven que Jesús
podia ressuscitar-lo?

Maria: Sols pensàvem que el podia guarir
si arribava a Betània
abans que fos massa tard.

Marta: I va arribar massa tard.
Joan Zebedeu ens va dir
que havia rebut el nostre missatge
prô que no els havia dit res
fins passats dos dies,
llavors ja va voler venir,
que, gràcies a Llàtzer,
havia de fer un gran servei
a major glòria de son pare,
i que llavors tothom creuria.

Llàtzer seia rígid, blau de tan blanc,
vomitat de la dreta via,
reclòs i suspès en el seu cadàver.
Havia complert el seu fat,
per això havia nascut
i per això havia mort,
res més no havia estat
i res més no seria,
assaig superat.
Ara ho sabia,
Jesús també ho sabia, oi?
Els pulmons, sense alè,
se li havien esberlat,
i s'ofegava, vivia ofegant-se.
Se sentia els esquinçalls dels pulmons
surant a la deriva
pel cos amarat de foscor,
punxons de gel picant la trama.
S'ofegava de fam i desengany.

Entrevistador: No tenien fe?

Marta: No en tenia ningú. Vostè sí?
I tu, Maria?
Només sabíem que feia miracles
guarint malalts.

Maria: Jo hi creia, em feia somiar.

Marta: Guapo, ben plantat, eloqüent,
si tots els profetes d'Israel
fossin iguals
tu n'hauries resseguit totes les carreres.







Don't Explain, de Mark Ashkenazi

Maria es recordà amb Llàtzer
i amb Jesús banyant-se nus al safareig de l'hort
o jugant a fet i amagar
entre les oliveres,
llum, aire, aigua estremint la terra.

Aquell era el seu Llàtzer,
no el que havia tornat,
tan agre i tan fred
que ara voldria que retornés al sepulcre,
ara just aprenia a congelar els instants.

Aquell era el seu Jesús,
el que els empaitava en la seva primavera,
no el que no s'havia acomiadat de Llàtzer.
Ara sabia amb certesa que era el messies,
però no en volia la redempció,
ara sabia que el desig pot acomplir-se,
convertit en condemna.

El focus de la càmera l'enlluernava,
llàgrimes incipients
li van llaurar les galtes.

La calor feia suar la saleta,
suaven les parets, suaven les pintures.

En caure el nas d'en Llàtzer, encara gelat,
el gat el va agafar al vol i, bufant,
se'n va anar com un llamp.

Llàtzer es va escampar per les parets i el sostre,
també es va escampar pel terra,
mirant d'escapar-se per portes i finestres,
mirant de filtrar-se per juntures i esquerdes,
mirant de tornar a la terra,
mirant de tornar a arborar-se.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada