divendres, 2 de setembre de 2016

FAM I PROU, d'Àngel Carbonell












Amor ens mou, si és que se'n pot dir així
d'aquest motor que encén i escampa el món,
que n'impel·leix la fuga i l'acompanya,
que el posseeix, que l'anima i l'adoba.
¿Podria ser Déu, aquest amb majúscula,
el Tot que som, que si hi creus és, si no
no? ¿O bé un déu més, aquest amb minúscula,
d'un sol borboll d'aigua bullint al foc?


En aquest cas, qui seria el déu Déu?
L'aigua o el foc? El tupí o el cuiner?
I més avall no n'hi hauria cap altre?
Qui pot pensar-hi ja no se'n preocupa.
¿Ha de ser Amor, doncs, malgrat els excessos
empobridors que en desgasten el nom
i l'entitat? ¿Per què millor no dir-ne
Fam? La fam de viure tot ho motiva.

Aquesta fam és l'ànima del món,
el llum i la llum, la flama i la llàntia,
que ens mou més a gust si encara som tendres,
prô ens va gastant i eixugant i podrint,
i ens va deixant i se'ns va enretirant
fins que ens dissol i ens reintegra, perquè
sols transitem, i si ens nodrim dels vius,
al nostre torn, bé n'hem de ser pastura.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada