dijous, 30 de juny de 2016

EN JORDI CONEIXIA ELS CLÀSSICS, d'Àngel Carbonell









En Jordi coneixia els clàssics
i, abans d'ajeure's i parar
el cul, reptador rialler,
refregant-se'm i sacsejant-me,
encenent-me i fent-me bullir,
em va dir baixet a l'orella,
a la manera d'un donzell
desvalgut: «Preneu-me, preneu-me,
mes no em feu mal, que sóc tot vostre».

Em negava a la seva carn
arrissada i semblava que ell
se'm negava als ulls, ¿o potser
eren els meus ulls que es buidaven,
de tant que es delien per beure-se'l?

Qui es nega a la flor de l'instant?
Jo no, que no puc posseir-la,
sabent que no es pot aturar.
Bé que ho sabia i el plaer
l'amania un regust amarg.



En Jordi, que dormia, poc
podia sospitar que el pèl
comptat del seu pit setinat
em podia extasiar tant.
Jo m'hi concentrava colpit
pel goig, no donava l'abast.

Jo no posseïa la flor,
ans la flor em posseïa a mi
i no la podia comprendre,
ni la podia retenir,
ni ella podia amb mi tampoc!
Ja pels estams m'esllavissava,
de voler més el cor patia.

En Jordi, tan jove, vivia
sense pensar que l'esfullava,
el seu goig era simple i fresc,
tot net, encara, d'amargor.
No n'havia de collir més
el nèctar, que l'experiència,
tan agra, procura evitar.







Vilatrista, 18-28 de juny de 2016/ 28-29 de novembre de 2016









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada