dimarts, 15 de març de 2016

Bestiesa 38










A què en diem cultura popular? Històricament la cultura popular era quelcom que evolucionava, però molt lentament, que es mantenia llarg temps en el gust popular, fins esdevenir tradició i fins i tot institució popular i cultural. 
 
Ara l'anomenem cultura tradicional o folklore, com si parléssim d'una cosa de l'any de la picor, perduda, reduïda a concepte antropològic, a objecte d'estudi quan el seu manteniment ja no és possible pròpiament en tant que cultura popular sinó en tant que part d'una festa tradicional (per exemple les festes majors, ¿però què són les festes majors avui en dia quan hi ha tantes oportunitats de festa que no requereixen tant de temps ni protocol ni excusa?), que comporta necessàriament, per a què sigui el que se suposa que ha de ser una festa tradicional, recórrer a elements de la cultura tradicional, que es mantenen per nostàlgia o per raons cíviques o polítiques, i no per les raons que havien estat la seva raó de ser, que les mantenien vives perquè eren cultura viva i popular. Mancant aquelles raons ja no poden ser o s'han de reinventar (quan els castells humans es feien per a celebrar una festa religiosa no importava tant quina alçada poguessin assolir, ni guanyar concursos, ni convertir-los en un objecte de consum...).



Avui en dia la cultura popular és conseqüència d'una economia que es basa en el ràpid consum de coses i persones, d'una societat que es cansa ràpid de tot i necessita un kleenex nou a cada moment. És per tant una cultura de consum, més que una cultura popular; de fet no és una cultura popular, perquè l'individu sol, desproveït d'elements de cohesió comunitaris, no pot tenir una cultura popular (una cultura popular és quelcom que pertany al col·lectiu o a la comunitat que hom sent com a pròpia).



Ara bé, hi ha coses que són més populars, per a dir-ho d'alguna manera, que d'altres, perquè són més consumides que d'altres, però només en un moment donat, perquè la cultura de consum no pot romandre més que un instant, ha de passar, sinó es fa avorrida, tant més avorrida perquè s'escola pel desguàs de l'esperit humà sense deixar rastre. Perquè no avorrís, perquè quedés, caldria que tingués substància, que no satisfés només al cos sinó també a l'esperit, que la gent no se la pogués acabar mai, com la millor poesia, com la millor música, espesa com el millor brou.



Per contra, la cultura de consum se'ns en va clara i lleugera com les nostres deposicions quan tenim diarrea, quan el nostre estómac no pot retenir res del que mengem o bevem i ho desguassem tot, deixant l'aparell digestiu net com una patena, quedant nosaltres buits, deshidratats, amb gana i sense poder satisfer  les nostres necessitats.
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada