dimarts, 22 de setembre de 2015

VERSIONS D'UNGARETTI XIV






TU TI SPEZZASTI («Il Dolore», Il tempo è muto)

1
I molti, immani, sparsi, grigi sassi
Frementi ancora alle segrete fionde
Di originarie fiamme soffocate
Od ai terrori di fiumane vergini
Ruinanti in implacabili carezze,
- Sopra l'abbaglio della sabbia rigidi
In un vuoto orizzonte, non rammenti?

E la recline, che s'apriva all'unico
Raccogliersi dell'ombra nella valle,
Araucaria, anelando ingigantita,
Volta nell'ardua selce d'erme fibre
Più delle altre dannate refrattaria,
Fresca la bocca di farfalle e d'erbe
Dove dalle radici si tagliava,
- Non la rammenti delirante muta
Sopra tre palmi d'un rotondo ciottolo
In un perfetto bilico
Magicamente apparsa?

Di ramo in ramo fiorrancino lieve,
Ebbri di meraviglia gli avidi occhi
ne conquistavi la screziata cima,
Temerario, musico bimbo,
Solo per rivedere all'imo lucido
D'un fondo e quieto baratro di mare
Favolose testuggini
Ridestarsi fra le alghe.
Della natura estrema la tensione
E le subacquee pompe,
Funebri moniti.

2
Alzavi le braccia come ali
E ridavi nascita al vento
Correndo nel peso dell'aria immota.

Nessuno mai vide posare
Il tuo lieve piede di danza.

3
Grazia, felice,
Non avresti potuto non spezzarti
In una cecità tanto indurita
Tu semplice soffio e cristallo,

Troppo umano lampo per l'empio,
Selvoso, accanito, ronzante
Ruggito d'un sole ignudo.

















TU T'ESQUEIXARES

1
Els nombrosos, enormes, esparsos rocs grisos
tremolant encara en les secretes fones
d'originàries flames sufocades
o en els terrors de riuades verges
difuminant-se en implacables carícies,
- sobre l'enlluernament de la sorra, rígids
en un buit horitzó, no els recordes?

I el replec, que s'obria a l'únic
recollir-se de l'ombra a la vall,
de l'araucària, anhelant engegantida,
capgirada en l'àrdua pedra foguera d'ermes fibres
més que les altres danyades resistent,
fresca la soca de papallones i d'herbes
on des de les arrels es tallava,
- no el recordes, delirant, mut,
sobre tres caires d'un còdol rodó
en un perfecte equilibri
màgicament aparegut?

De branca en branca, reietó lleuger,
ebris de meravella els ulls àvids
en conqueries el cim clapejat,
temerari, músic infant,
només per reveure al fons lluent
d'un pregon i quiet abisme del mar
fabuloses tortugues
despertant entre les algues.
De la natura extrema la tensió
i les bombolles submarines,
fúnebres advertències.

2
Alçaves els braços com ales
i feies renéixer el vent
corrent en el pes de l'aire immòbil.

Mai ningú va veure posar-se
el teu lleuger peu de dansa.

3
Gràcia, feliç,
no hauries pogut no esqueixar-te
en una ceguesa tan endurida,
tu, simple alè i cristall,

llamp massa humà pel despietat,
salvatge, obstinat, brunzent
rugit d'un sol descarnat.











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada